Milgram i els seus compinches.

Cervell violent.
Es veu que hi havia un tal Otto Adolf Eichmann, tinent coronel de les SS que quan es va acabar la segona guerra mundial es va mig escabolir cap a Argentina on cap a l'any 60 el van descobrir uns del Mossad, que és el cervell del servei d'espionatge jueu. haha.

(Aquí el tenim, en les seves dues facetes)

Total que se l'emporten cap a Jerusalem per matar-lo.
Abans de matar-lo fan un judici i bla bla bla.
I resulta que l'Eichmann aquest, diu que obeïa ordres, que ell no tenia cap mània als jueus.
Aleshores una tal periodista Hannah Arendt (corresponsal del The New Yorker i que curiosament era alemanya i havia fugit d'alemanya amb l'arribada de Hitler al poder) busca una mica i veu que l'home de psicopata en té ben poc, que és un pare exemplar, un bon amic dels amics, un home refinat, culte, educat etc. Com una mena de persona ideal però que a més a més ha participat en l'eliminació de 6 milions de jueus. Les seves opinions creen malestar entre la èlit jueva americana.
Maten Eichmann per crims contra la humanitat. (van passar-se per alt la contradicció)

El cas és que qualsevol de nosaltres pensaria que d'haver estat a Alemanya durant aquell periode hagués estat antinazi, o en qualsevol cas mai antisemita, o encara menys assassí en massa.

I en aquestes que apareix un jueu de la Universitat de Yale, Connecticut, que es diu Stanley Milgram i és psicòleg i que li sembla possible que simplement obeís ordres, i diu, anem a fer un experiment.

L'experiment consistia en posar un anunci al diari dient que es buscava gent per fer un experiment, que donarien una mica de diners.
I això que n'arriba un, i l'ajunten amb un altre, que és compinche del Milgram i molt bon actor, però que ningú ho sap.
Els hi diuen que agafin un paperet d'una capseta i que cadascú farà el paper que digui el paperet. Un farà de professor i l'altre d'alumne.
El que no és compinche del milgram veu que ha tret professor i com que l'altre ha dit que li havia tocat alumne tant contents. En realitat als dos paperets deia professor, però era per fer creure que els papers es donaven a l'atzar.
Aleshores l'Stanley els explica l'experiment, que va de que el profe ha de fer aprendre a l'alumne una llista de paraules a l'alumne i cada cop que l'alumne s'equivoqui, el professor li descarregarà una descàrrega elèctrica de 45 volts. Cada cop que s'equivoqui s'afegiran 15 volts a la descàrrega, fins a un total màxim de 450 volts.
El que no era amic de l'Stanley dóna gràcies a Déu de no haver sortit alumne.
Però just quan acaba de pensar això l'Stanley li diu que li faran una descarrega de 45 volts perquè sàpiga què se sent.
Quan el professor ja sap que les descarregues no molen comença a ensenyar-li les paraules al compinche, que està assegut en una cadira elèctrica.
Cada cop que s'equivoca el professor li ha de donar una descarrega, sumant 15 volts cada cop.
La dificultat és cada cop més gran i el professor ha de donar descàrregues elèctriques molt fortes. L'alumne que es compinche fa veure que rep descàrregues elèctriques i que reb molt dolor i suplica al professor que pari.
El professor no para perquè per alguna cosa li han pagat, els $4 i les dietes.
Però cada cop li ha de fotre més canya i cada cop l'alumne pateix més, i el professor comença a tenir por i de tant en quan diu que vol para l'experiment, en Milgram que està al costat, respon cada cop que el professor vol parar: No pot ser. L'experiment ha de continuar. No pots abandonar l'experiment.
I el professor obeeix.

Resultats de l'Experiment abans de l'experiment:
Milgram i els seus compinches (m'acabarà agradant aquesta paraulahaha) pensaven que cap persona arribaria als 450 volts, com a molt algun sàdic que burlés els tests de personalitat que feien als participants abans de participar, per tal de filtrar dements morts de gana.
Pensaven que la mitjana seria d'uns 130 volts.

Resultats de l'Experiment després de l'experiment:
El 65% dels participants van aplicar el voltatje màxim, tot i que fer-ho el posés en una situació incòmoda. (En Milgram cada cop que algún profe li deia que volia parar li deia que no, però en cap cas l'obligava)
Cap persona es va aturar als 300 volts, que era quan deixaven d'apreciar-se les cosntants vitals de compinche, que es feia el moribund.

Ara ja no és tan fàcil dir que nosaltres seriem del 35% que no va arribar al voltatge màxim (si és que això ens pot consolar..). Dir que nosaltres no haguéssim participat en la barbàrie.

El cas és que l'experiment de Milgram ha estat el que més gran nombre d'exemplars ha tingut en tota la història de la psicologia. En part gràcies a que des d'aleshores han restringit els usos i tu no pots posar al diari una notícia dient que pagaràs $4 i un soparet a qui vingui a casa a torrar al teu compinche.

Un altre psicòleg que ara no recordo el nom va fer-ne un encara més graciós.

Va agafar a 9 compinches seus i va posar un anunci al diari semblant al del Milgram.
L'experimen consistia en posar en una filera als 10 individus, 9 dels quals eren colegues seus i fer creure que els 10 s'examinaven per igual.
Els posava encarats a una paret on hi havia dues mena de cartulines, la cartulina 1 contenia una recta, anomenem-la recta 1. La cartolina 2 tenia dues rectes, una igual a la recta 1, anomenem-la recta 2 i una altra diferent anomenem-la recta 3.

Aleshores preguntava al compinche 1, que quina recta de la cartolina 2 era igual a la de la cartolina 1 i el tiu deia sense dubtar que era la recta que nosaltres hem anomenat 3. I el segon compinche el mateix, i així tots fins que finalment tocava el torn al no compinche.

Resultats:
El 32% dels experimentats van dir que la recta era la 3. Van mentir? equivocar-se?
El 68% van dir que era la 2. Van dir la veritat. Van ignorar el que havien dit les 9 persones abans que ells.


És molt fort que 32% diguin que una recta és igual a una altra que no s'assembla en res perquè 9 persones que desconeix absolutament han dit que sí. És una cosa que ell percep clarament que no és però quan li pregunten diu el que han dit els 9 d'abans.

Imagineu-vos si enlloc d'un estímul físic claríssim tenim alguna cosa dubtosa.
Imagineu-vos que enlloc de 9 persones en tenim a 100, a mil, o a una societat sencera.
Imagineu-vos que enlloc de desconeguts hi teniu als vostres amic, pares, germans..

Millor, millor no imagineu res tan terrorífic.

El fenomen es conegut com pressió de grup, o pressió grupal.


Agraïments al Doctor Amalio Blanco (psicologia de l'Universidad Autónoma de Madrid) que va fer una conferència excepcional.


p.d Wauuu, què llarg. Avui més que mai: gràcies per llegir-me!!!