BON NADAL I FESTES

Haha! Benvolguts lectors! (després d'una pausa provocada pels examens que jo ja he acabat...)

Suposo que si ara m'esteu llegint fomreu part de la majoria de mortals i que no us ha tocat la grossa. Si us ha tocat i m'esteu llegint és que o sou idiotes i no se us acut cap millor manera de perdre el temps o que sou molt amables i veniu a veure si pero aquí hi ha la meva compta bancària per fer-me un mòdic (és un dir) ingrés.

Brfff...El cas és que aquesta entrada és una mica per desitjar-vos a tots bon nadal i bones festes, i els que heu d'estudiar doncs bon estudi també. (em sembla que si bé no és el primer nadal d'aquest blog sí que és la primera felicitació...)
Podria psoar un arbrets i tal per aquí però com que no.

Bé, per sortir-me també del que normalment és el contingut del blog us envio un email cadena que vaig rebre fa poc, molt graciós.

Es veu que els del servei tècnic d'IKEA han fet una senyoreta que si li preguntes, sofàs, cuines, forns, armaris etc t'indica com trobar-los, però que a més a més té un serveis adicionals...clickaki

Proveu de preguntar-li (en castellà), si té novio, si vol sortir amb vosaltres, alguna guarrada, o digueu-li guapa, lletja, tonta etc...
Fins i tot les cares que posa la tia estan relacionades!

En fi, no puc despedir-me sense fer publicitat del nou blog del meu germà que us recomano que visiteu: adrianorey.blogspot.com

Face The Candidates!

El cas és que a youtube podies penjar el teu video fent una pregunta per un debat dels candidats a les eleccions nortamericanes del 2008.
El cas és que em va picar (au!) la curiositat i de mirar alguns videos i amb una mica d'informació complementària doncs he conegut una mica els candidats més destacats.

Ja que els EE.UU són potencia potencialíssima no està de menys saber qui pot ser el pròxim sonat que vagi a viure a the white house.

El sistema electoral d'EE.UU funciona de la següent manera:
Cada estat té assignats un nombre de representants. El partit que tregui més vots en un estat, es queda tots els representants. És a dir, que si el 60% de vots d'un estat van a un partit, i el 40% van a l'altre, el partit del 60% es queda amb tots els escons. Això té conseqüències:

Els partits polítics minoritaris no poden conseguir cap mena de representació, per conseguir arribar a tenir escons, haurien de treure més del 50% dels vots en un estat i aleshores ja no serien minoritaris, haha. Això, a més a més, fa que la gent ja no estigui predisposada a votar-los, ja que és com una mena de vot inútil. És per això que EE.UU és un sistema bipartidista, és a dir, dos partits polítics molt majoritaris que controlen l'escenari poplític, en aquest cas: Republicans i Demòcrates.
Així doncs hi ha estats de majoria clarament Republicana (estats del sud per exemple) on rarament els vots dels democrates importen, i estats clarament Democrates on la minoria republicana no hi està representada. Per tant molets eleccions es decideixen en estats clau, que no estan definits del tot i on els dos partits tenen opcions.
En la història dels estats units s'han donat casos (com va passar amb el republicà Reagan, que era un actor de pacotilla de hollywood) que va guanyar en gairebé la totalitat dels estats, fins i tot als considerats de tendència demòcrata, i va conseguir una majoria aclaparadora.
Si tens 51% dels vots en tots els estats i tens el 100% de la representació cameral.

Fet aquest mini repàs anem a veure els principals candidats de cada partit:


Els republicans són el partit més conservador, amb presidents tant destacables com Bush i Bush Jr., l'esmentat Reagan etc. Tenen associat popularment el color vermell.
Els candidats més destacables que es presenten són 4: Rudolph Giuliani, Mike Huckabee, Ron Paul i Mitt Romney.


Rudolph Guiliani, conegut també com a Rudy Guiliani és un dels més forts, era l'alcalde de New York quan l'11-S, tothom creu que és un gran gestor i té grans èxits polítics conseguits a New York on va conseguir erradicar el crim de manera espectacular. Els seu defecte és algunes conviccions morals que té que no agraden al sector més conservador d'amèrica, una part molt improtant del seu partit, que no veu amb bons ulls que no condemni l'abortament.


Mike Huckabee era un desconegut fins fa quatre dies, pel qual ningú no donava ni 5 cèntims. Va ser governador d'Arkansas després del sr de Bill Clinton. És la rebel·lació del partit republicà, el seu discurs d'home religiós (és creacionista i pensa que alguns fets de la seva carrera política han estat ivnervencions divines), pacífic tranquil i clarament conservador a conquerit moltes cases americanes humils que confien en la seva bonhomia. No només això, fins i tot Chuck Norris està fent campanya per ell, com ja va fer en altres ocasions amb altres candidats del partit republicà com per exemple Bush. Per cert, té un grup de música on toca la guitarra.


Ron Paul només és destacable perquè és l'únic candidat republicà que ha afirmat públicament que és necessària una retirada de les tropes d'Irak, les seves oportunitats per ser president són petites, ell mateix ha confessat sentir-se sorprès quan va ser escollit candidat. Per cert, és físic.


Mitt Romney és un gran home de negocis, té molta pasta per finançar la seva campanya. És un dels homes forts tot i que sembla que Huckabee i Guiliani li estan guanyant la carrera. Conservador per convicció el seu punt dèbil és ser mormó. Ni ell ni els seus fills han servit a l'exèrcit.
Com a anecdòta es veu que al pobre un agència de serveis de neteja li va encolomar una dona de fer feines en situació irregular, i tots els seus contrincants li han criticat, tot i que ell evidentent poca culpa en té.



Els demòcrates són el partit més progressista dintre del liberalisme americà. Els seus líders històrics més importants podrien ser Kennedy o Bill Clinton.
Són, de manera no oficial, els de color blau.
Enter el candidats més destacats per a les pròximes eleccions sonen els noms de: Barack Obama, Hillary Clinton i John Edwards.


Barack Obama és la revelació, té molt suport de les classes mitjanes, té un discurs fort i clar, sense embuts ni retòriques. Hi ha realment un moviment de gen que vol un canvi i que veu en ell el camí, és el candidat amb major nombre d'aportacions economiques petites per finançar la seva candidatura, el que demostra que molta gent humil està darrera seu. És un candidat jove i és el primer candidat negre a la presidència d'els estats units, si guanyés seria el primer president negre. És l'únic candidat que es va oposar a la guerra d'Irak des del primer moment. La seva sinceritat és màxima: ha arribat a confessar que de jove va consumir alguna substància ilegal i que s'havia emborratxat algun cop.
Vaig sentir un tros de discurs seu que realment em va emocionar, jo que no tinc cap tipus de relació sentimental amb EE.UU, deia així:
No hi ha una amèrica conservadora, no hi ha una america liberal: hi ha els estats units d'amèrica. No hi ha una america blanca, una america negra, una america llatina: hi ha els estats units d'amèrica.
(minut 3.34 d'aquest video)


Hillary Clinton és la dona de Bill Clinton, tot i el que va passar. Té una gran carrera com a senadora a New York i una gran experiència com a primera dama. De ser presidenta seria la primera presidenta d'EE.UU.


John Edwards es presentava coma vice president a les eleccions passades pel candidat demòcrata John Kerry, les possibilitats que té enfront de Hillary i Barack són poques.


Hi ha un 99% de probabilitats que el pròxim president sigui un d'aquests candidats. No són els únics candidats però si els més destacables.
l'1% seria en el cas que caigués un meteorit a la terra i no se celebressin les eleccions americanes.

Per acabar podria empescar-me-les per d'alguna manera com per exemple destacant el seu nom en negreta, marcar quin és el meu candidat preferit, però no ho faré perquè recordo que enles últimes eleccions molts analistes van senyalar que un factor clau per a la reelecció de Bush Jr, va ser el rebuig que els Europeus vam manifestar i el suport destacat cap a l'altre candidat, el demòcrata John Kerry.
Els americans amb bon criteri no volien un president dels EE.UU i europeu. Per això demano que els posicionaments no es facin amb el fervor d'aleshores o el tret tornarà a sortir per la culata. Que els americans decideixin lliurement quin president volen.

Merci per llegir-me! Fins aviat!

Socors! Cnidaria!

Haha! Les meduses són uns animals que pertanyen al fílum Cnidaria, són Cnidaris.
Els coralls també són Cnidaris.
El cas és que les meduses tenen una fase sèssil, és a dir, una fase on no és mòbil i està enganxat a terra. El seu cicle vital és el que és veu en la imatge:

La fase sèssil s'anomena Pòlip. El pòlip produeix asexualment nous individus que són meduses, les meduses van nadant i deixen anar espermatozoides i òvuls que formaran, quan es fusionin, nous pòlips per tornar a començar.
En la imatge podria semblar que una medusa produeix espermatozoides i òvuls, però no és així. Els espermatozoides d'una medusa es troben amb els òvuls d'una altra.
Tampoc surt al dibuix,però és freqüent, que els pòlips directament formin nous pòlips, per divisió.
De fet, en els coralls el que passa és que només hi ha fase pòlip.
En aquesta il·lustració del Benjamin Cummings, podeu veure com el pòlip i la medusa són molt més semblants del que podria semblar, l'únic que és com si la medusa estigues cap per avall.

Fixeu-vos que té cul i boca tot en un. Que aprofiti!
L'última imatge és molt gràfica sobre perquè ens piquen, les maleïdes.

Exactament no sé quina és la protuberància on s'enganxen els cnidòcits, que són els que piquen.
Per cert, si voleu veure una pi-cada curiosa, pi-queu aquí.

Vaig a continuar estudiant Zoologia...Fins aviat estimats lectors! BonPont!

Cooperativisme

El cooperativisme és present en la natura, i és fàcil de trobar organismes que beneficien a tercers, a vegaders obtenint un benefici a canvi o a vegades fins i tot sense, que serien els casos de mutualisme o de comensalisme respectivament. Aquestes relacions són fàcilment explicables evolutivament perquè com que impliquen un increment de l’èxit reproductiu d’algun organisme han estat potenciades.

Ara bé, la conducta altruista, com per exemple l’organització social dels himenòpters sembla xocar contra aquesta concepció. Això és degut a que els actes altruistes, al contrari que els egoistes, consiteixen en augmentar l’èxit reproductiu dels altres a costa del propi.

Un cas extrem d’aquesta conducta són les obreres de les colònies de formigues i abelles, ja que sacrifiquen el seu èxit reproductiu al màxim (no tenen descendència) i se centren en treballar per incrementar l’èxit reproductiu de les seves germanes. ¿Com es pot haver perpetrat aquesta conducta si els que la presenten no tenen descendència?

La resposta a aquest fet aparentment inexplicable la va trobar Hamilton el 1964 introduint el concepte d’èxit reproductiu inclusiu. Tenint en compte que el grau de parentesc entre dos individus és la probabilitat que els dos posseeixin el mateix gen en un locus qualsevol del genoma, veiem que el grau de parentesc amb els nostres pares és de 0.5, amb els avis de 0.25 etc. Aleshores definim l’èxit reproductiu inclusiu com l’èxit reproductiu propi més la suma dels èxits reproductius dels parents multiplicat pel grau de parentesc.

Per tant es veu que si un gen altruista provoca que els nostres parents tinguin més descendència en detriment nostre, això no significa que la presència d’aquest gen disminueixi perquè els parents que han rebut l’ajuda també tenen el gen ja que provenim de la mateixa ascendència. Alhora, en alguns casos, aquest individu pot veure’s beneficiat per l’altruisme dels seus parents.


El cas de les abelles i les formigues és especial perquè presenten haplodiploidia perquè els ous no fecundats esdevenen mascles haploides. Es pot comprobar que aquesta peculiaritat genètica fa que les filles presentin un major parentesc entre elles (0.75) que amb els progenitors (0.5) causat pel fet totes elles comparteixen tot el mateix material genètic del pare. Per tant, la millor manera de conseguir un màxim èxit reproductiu inclusiu consisteix en conseguir un gran èxit reproductiu de les germanes i no del propi, com de fet succeeix.


Bibliografia:

Mosterín J. La naturaleza Humana. 3ª ed. Madrid: Espasa; 2006.


Haha, a Zoologia hem fet coses interessants.
Si hi ha alguna part que no s'enten, o alguna cosa que no us quedi clara. Comenteu.
Sinó, també.
Les fotos les vaig fer el Març 2007 a Tenerife.

EcoSphere

Em sap molt greu cada cop que a la uni, algú diu algú més i no trobo cap somriure de complicitat, o algumés buscant a veure qui ha pillat la gracieta.
Algú més l'ha trobat a faltar?

En fi, que el gomés m'ha passat informació sobre un bola de vidre.
La bola de vidre es diu EcoSphere i va ser disenyada per la NASA.
És un bola que conté éssers vius de diferents espècies de petita complexitat que comparteixen nínxol en aquesta bola. La gràcia és que és un sistema tancat, pot intercanviar energia però no matèria.
Les diferents poblacions de l'interior són complementàries, unes consumeixen els residus de les altres, i tenen com a residus el que consumeixen els altres.

D'aquesta manera, teòricament, la vida quedaria indefinidamentn embotida en el vidre.
Els de la NASA buscaven una manera de fer el mateix però amb l'home, per no haver-se d'endur tonelades d'oxigen o menjar, simplement uns éssers vius que convertissin el diòxid de carboni i la merda en oxigen i menjar, i veure quina viabilitat podia tenir.

Es poden comprar, aquí hi ha els preus.
Un video: 




Gràcies Gomés!

Psicologia per parar un tren

El meu profe de filosofia deia que ens medim per la talla dels nostres enemics.
Hi ha gent que pensa que és al contrari, per la dels nostres amics.
Jo ara em decanto clarament per la segona, haha, perquè el Pufi, Bernat, Socrattes ha guanyat el CIRIT!
Un fortíssim aplaudiment i la més sincera enhorabona. Ha fet un dels 70 millors treballs de recerca de tot catalunya, que es diu ràpid! Video Aquí.
En fi, que no se'm malinterpreti, que els amics que no guanyen CIRIT també són els meus amics.

Anem al tema.


Imagineu-vos que esteu en un tren fora de control que va per una via a tota velocitat.
Si res atura el tren atropellarà a 5 persones que estan encallades a la via.
Ara bé, nosaltres podem prèmer activar una palanca que faci girar el tren cap una altra via on només hi ha una persona lligada.
Què farieu? L'activarieu?

Mediteu.

Quan ja hagueu prés una decisió sobre l'anterior dilema plantejeu-vos aquest.
Ara sou sobre un pont i a sota passa un tren a tota velocitat, el tren està fora de control i si no es fa res per evitar atropellarà causant la mort irremediable a 5 persones, ara bé, tu pots llençar a una persona que està al pont sobre la via i fer que el tren s'encalli i salvar les altres 5 però causant la mort de la persona del pont.
Què farieu? Li donarieu l'empenta?

Mediteu.

Quan ja hagueu près les decisions pregunteu-vos que farieu en les amteixes condicions del segon dilema però aquest cop l'home que empenyeu s'estava a punt de suicidar.
Què farieu?

Fi de l'apartat de psicologia. Ho volia haver escrit fa temps però no hi ha temps. haha. Quan em comenteu us donaré una dada mol interessant.



Per mi morir havent escrit Las biciletas son para el verano es haver complert.
Visquin les persones que fan coses bones¡!

Milgram i els seus compinches.

Cervell violent.
Es veu que hi havia un tal Otto Adolf Eichmann, tinent coronel de les SS que quan es va acabar la segona guerra mundial es va mig escabolir cap a Argentina on cap a l'any 60 el van descobrir uns del Mossad, que és el cervell del servei d'espionatge jueu. haha.

(Aquí el tenim, en les seves dues facetes)

Total que se l'emporten cap a Jerusalem per matar-lo.
Abans de matar-lo fan un judici i bla bla bla.
I resulta que l'Eichmann aquest, diu que obeïa ordres, que ell no tenia cap mània als jueus.
Aleshores una tal periodista Hannah Arendt (corresponsal del The New Yorker i que curiosament era alemanya i havia fugit d'alemanya amb l'arribada de Hitler al poder) busca una mica i veu que l'home de psicopata en té ben poc, que és un pare exemplar, un bon amic dels amics, un home refinat, culte, educat etc. Com una mena de persona ideal però que a més a més ha participat en l'eliminació de 6 milions de jueus. Les seves opinions creen malestar entre la èlit jueva americana.
Maten Eichmann per crims contra la humanitat. (van passar-se per alt la contradicció)

El cas és que qualsevol de nosaltres pensaria que d'haver estat a Alemanya durant aquell periode hagués estat antinazi, o en qualsevol cas mai antisemita, o encara menys assassí en massa.

I en aquestes que apareix un jueu de la Universitat de Yale, Connecticut, que es diu Stanley Milgram i és psicòleg i que li sembla possible que simplement obeís ordres, i diu, anem a fer un experiment.

L'experiment consistia en posar un anunci al diari dient que es buscava gent per fer un experiment, que donarien una mica de diners.
I això que n'arriba un, i l'ajunten amb un altre, que és compinche del Milgram i molt bon actor, però que ningú ho sap.
Els hi diuen que agafin un paperet d'una capseta i que cadascú farà el paper que digui el paperet. Un farà de professor i l'altre d'alumne.
El que no és compinche del milgram veu que ha tret professor i com que l'altre ha dit que li havia tocat alumne tant contents. En realitat als dos paperets deia professor, però era per fer creure que els papers es donaven a l'atzar.
Aleshores l'Stanley els explica l'experiment, que va de que el profe ha de fer aprendre a l'alumne una llista de paraules a l'alumne i cada cop que l'alumne s'equivoqui, el professor li descarregarà una descàrrega elèctrica de 45 volts. Cada cop que s'equivoqui s'afegiran 15 volts a la descàrrega, fins a un total màxim de 450 volts.
El que no era amic de l'Stanley dóna gràcies a Déu de no haver sortit alumne.
Però just quan acaba de pensar això l'Stanley li diu que li faran una descarrega de 45 volts perquè sàpiga què se sent.
Quan el professor ja sap que les descarregues no molen comença a ensenyar-li les paraules al compinche, que està assegut en una cadira elèctrica.
Cada cop que s'equivoca el professor li ha de donar una descarrega, sumant 15 volts cada cop.
La dificultat és cada cop més gran i el professor ha de donar descàrregues elèctriques molt fortes. L'alumne que es compinche fa veure que rep descàrregues elèctriques i que reb molt dolor i suplica al professor que pari.
El professor no para perquè per alguna cosa li han pagat, els $4 i les dietes.
Però cada cop li ha de fotre més canya i cada cop l'alumne pateix més, i el professor comença a tenir por i de tant en quan diu que vol para l'experiment, en Milgram que està al costat, respon cada cop que el professor vol parar: No pot ser. L'experiment ha de continuar. No pots abandonar l'experiment.
I el professor obeeix.

Resultats de l'Experiment abans de l'experiment:
Milgram i els seus compinches (m'acabarà agradant aquesta paraulahaha) pensaven que cap persona arribaria als 450 volts, com a molt algun sàdic que burlés els tests de personalitat que feien als participants abans de participar, per tal de filtrar dements morts de gana.
Pensaven que la mitjana seria d'uns 130 volts.

Resultats de l'Experiment després de l'experiment:
El 65% dels participants van aplicar el voltatje màxim, tot i que fer-ho el posés en una situació incòmoda. (En Milgram cada cop que algún profe li deia que volia parar li deia que no, però en cap cas l'obligava)
Cap persona es va aturar als 300 volts, que era quan deixaven d'apreciar-se les cosntants vitals de compinche, que es feia el moribund.

Ara ja no és tan fàcil dir que nosaltres seriem del 35% que no va arribar al voltatge màxim (si és que això ens pot consolar..). Dir que nosaltres no haguéssim participat en la barbàrie.

El cas és que l'experiment de Milgram ha estat el que més gran nombre d'exemplars ha tingut en tota la història de la psicologia. En part gràcies a que des d'aleshores han restringit els usos i tu no pots posar al diari una notícia dient que pagaràs $4 i un soparet a qui vingui a casa a torrar al teu compinche.

Un altre psicòleg que ara no recordo el nom va fer-ne un encara més graciós.

Va agafar a 9 compinches seus i va posar un anunci al diari semblant al del Milgram.
L'experimen consistia en posar en una filera als 10 individus, 9 dels quals eren colegues seus i fer creure que els 10 s'examinaven per igual.
Els posava encarats a una paret on hi havia dues mena de cartulines, la cartulina 1 contenia una recta, anomenem-la recta 1. La cartolina 2 tenia dues rectes, una igual a la recta 1, anomenem-la recta 2 i una altra diferent anomenem-la recta 3.

Aleshores preguntava al compinche 1, que quina recta de la cartolina 2 era igual a la de la cartolina 1 i el tiu deia sense dubtar que era la recta que nosaltres hem anomenat 3. I el segon compinche el mateix, i així tots fins que finalment tocava el torn al no compinche.

Resultats:
El 32% dels experimentats van dir que la recta era la 3. Van mentir? equivocar-se?
El 68% van dir que era la 2. Van dir la veritat. Van ignorar el que havien dit les 9 persones abans que ells.


És molt fort que 32% diguin que una recta és igual a una altra que no s'assembla en res perquè 9 persones que desconeix absolutament han dit que sí. És una cosa que ell percep clarament que no és però quan li pregunten diu el que han dit els 9 d'abans.

Imagineu-vos si enlloc d'un estímul físic claríssim tenim alguna cosa dubtosa.
Imagineu-vos que enlloc de 9 persones en tenim a 100, a mil, o a una societat sencera.
Imagineu-vos que enlloc de desconeguts hi teniu als vostres amic, pares, germans..

Millor, millor no imagineu res tan terrorífic.

El fenomen es conegut com pressió de grup, o pressió grupal.


Agraïments al Doctor Amalio Blanco (psicologia de l'Universidad Autónoma de Madrid) que va fer una conferència excepcional.


p.d Wauuu, què llarg. Avui més que mai: gràcies per llegir-me!!!

El Cervell del violent

Quina ràbia!Jo que pensava que demà seria un dia de relax i va hi posen aquesta conferència!
M'entren ganes de destrossar-ho tot! Tinc ganes de saaaang!

Demà a les 19, conferència interesssantíssima al cosmocaixa, us deixo l'abstract i el link:

Els estudis familiars i genètics suggereixen que l'agressió impulsiva es transmet entre les famílies i que és sotmesa a una influència genètica. Fins a quin punt? Aquesta exposició examinarà l'estat actual d'aquest camp, que contempla aspectes neurobiològics de l'agressió impulsiva com, per exemple, el paper que tenen els sistemes neurotransmissors o el que tenen les estructures neuronals del cervell. Això inclou examinar dades aportades per estudis familiars, genètics, neuroquímics, neuroendocrins i de neuroimatge. També es presentaran dades d'assaigs psicofarmacològics clínics per posar en relleu la pertinència de la biologia en el tractament de l'agressió impulsiva.
http://www.fundacio1.lacaixa.es/SGI/Actividad.jsp?idActividad=16879&idTemaGen=-1&idTemaPro=-1&idCentro=918245&idTipoCentro=-1&idPerfil=&idTipoAct=14&idIdioma=2

Ens hi veiem!

Grrrrr

Dies comptats

Mare meva!
hahaha
Poca broma, poca broma.
Que jo tant content avui veient que me llevo i no és fosc. I ahir, tot content d'haver dormit una hora més. Què manipulables que som, pebrots!

Total, que vull fer una reflexió i per això estic escrivint això!
Estava jo menjant, posa per exemple, un bon plat d'spaguettis a la carbonara..
...i ostres, quins grans moments, quina fortuna que tenim amb el nostres sentits..

Però el tema no va per aquí.
El cas és que penso, ostres, que seria de mi si no pogués gaudir d'aquest plaer tant intens un nombre indefinit de vegades...
Perquè penses, ostres, quants cops em podré fotre un plat com aquests, i són tants que ni et preocupes.
Però si algú et digués, ei tu, golafre, a partir d'ara et restringeixo la ingestió d'spaguettis carbonara, te'n deixo uns 80 més o menys i sobre la marxa ja veurem com et portes i si te'n dono alguns pocs més, o menys.
Si ens fessin això a part de fastiguejar-nos de valent, aprofitariem cada impuls nerviós amb gust a pasta carbonara com si fós l'últim.

Doncs això és el que han fet amb els nostres estius.
Penseu-ho bé, com molen els estius, les primaveres, o els hiverns o tardors.
Doncs amb prou feines en viurem una centena, una misèria detestable.
Cada any que passa està molt bé, perquè fem una volta al Sol, i fer una volta al Sol és una cosa que mola, encara que tothom ho faci. Però en farem molt poques.

Visque'm-los intensament¡!

Una mica d'humor per acabar, que sinó això és molt tètric:

DIE DIE MY DARLING

Ser capaç d'acceptar que no podré acceptar la mort.

Carod-Rovira

Jo també sóc jove i també tinc inquietuds. I també vull ser un, per exemple, biòleg de los mejorcitos. Sisplau!
No sé com algú li pot preocupar a quina lliga jugarà el barça, l'espanyol o el nàstic o qui sigui quan catalunya sigui independent.
En fi, super debat, a tengo una pregunta para usted.

Video Carod:

Després de 3 dies 100.000 visites. No està mal. Vaig riure molt quan el vaig veure en directe, i continuo rient cada cop que el veig.
Video Duran. Cagada monumental amb el tema del vel i de l'habitatge, com es pot ser tant antic i patronalista?!
Video Llamazares. Podia haver-se preparat una mica el tema de Cuba i haver-ne sortit millor parat.

WIKIBIO

Hahaha!
El cas és que l'Unai ha abandonat absolutament wikiphysics.
I ara vull sortir jo al capdavant dels motors de cerca quan algú hi teclegi conferències cosmocaixa.
Hahaha!
Escric això perquè anuncio que el dimarts que ve, dia 23 hi ha una conferència gratuïta al cosmocaixa sobre biologia, concretament el tema és: L'evolució en acció: els pinsans de Darwin de les Illes Galápagos.

És pel públic en general i comença a les 19h, ara bé, una hora abans es farà una visita guiada per l'exposició Visca la diferència!

Podeu veure més informació aquí.


Per cert, l'endemà n'hi ha una altra de biologia també, dedicada a la perdua preocupant de
biodiversitat dirigida a gent gran. Podeu averiguar-ho tot i més aquí.

Sé que tinc pendenet penjar el rànking del concurs, amb el podi i tal. Les coses bones es fan esperar, però el rànking també.

Confiança - Risc

Simplement sensacional.

Us heu fixat mai que el Risc és directament proporcional a l'Exposició i a la Perillositat? (R=E·P)
A major exposició a perill constant més risc, i a major perill i exposicó constant també, i al contrari, si hi ha menys exposició o perill, menys risc.

Curiosament el risc és inversament proporcional a la sensació de risc.
M'explicaré.
Si tens sensació de perill i d'exposicó aleshores prens les mil i una precaucions. De manera que el risc real diminueix.
En canvi, si vas tot confiat un risc molt alt.
Per exemple, és molt menys arriscat travessar en vermell i mirant que no vingui ningú, que no pas en verd però sense mirar.


Em sap greu comunicar-vos que el concurs ha finalitzat, els que no hagueu participat en totes les cançons teniu màxim plaç per fer-ho i mirar de superar la primera posició que de moment té en Halfang. Doncs res, que d'aquí una setmaneta publico el rànking i segurament comencem un nou concurs, molt millor! Moltes gràcies a tots per haver participat!

Enormement petit

L'altre dia un professor ens va dir que si poguessim marcar d'alguna manera les molecules d'aigua que hi ha en un got i les aboquessim a l'oceà, al cap d'un cert temps, considerant que totes les partícules s'haguessin distribuit aleatoriament, podriem anar a qualsevol punt de la geografia, agafar un got d'aigua i a l'analitzar-lo, trobariem almenys una molecula de l'aigua marcada.

És bastant sorprenent. Realment costa assumir i integrar dintre del coneixement el Nombre d'Avogadro, que ve a dir que en 1g de matèria hi ha aproximadament de l'ordre de 10^23 molecules de la matèria.

La veritat és que no m'ho vull creure, i vull comprobar-ho.
Mentres escric això encara no he fet els càcluls.
Vaig a fer-los i us explico a veure què tal.
Fins ara.


Ja està. Us copio els càlculs. (clickeu sobre la imatge si no la veieu correctament)


Explicació dels càlculs:
Línia 1: Quants decímetres cúbics té un got.
Línia 2: Quantes molecules té un got, amb factors de conversió i emprant el Nombre d'Avogadro (NA=6.02*10^23)
Línia 3: Càlcul de quants gots d'aigua té la terra. El 1.36x10^9 km^3 H2O és el volum de l'aigua del nostre planeta.
Línia 4: Divisió de les molecules entre els gots. Obtenim el nombre mitjà de molecules que hi hauria en cada got si s'haguessin repartit aleatòriament.

Conclusió:
En cada got agafat a l'atzar hi hauria un promig de gairebé un mil·lió de les molecules d'aigua marcades, que són moltíssimes! Per tant, el professor s'havia quedat curt i de llarg.
És curiós a vegades les percepcions que tenim de les coses.
Tant la gent que desconeix el NA, com la gent que està habituada a fer càlculs amb ell els sorprèn aquest resultat. Em sembla.


Espero que us hagi agradat...

Gràcies per llegir-me!

Per cert, he perdut al calculadora, qualsevol revisió en els càlculs serà benvinguda.
I qualsevol calculadora, obviament.

Per cert 2, això ho va dir un professor de l'assignatura Introducció (o Iniciació, no sé) a la Biologia, que és un crèdit de lliure elecció (o configuració) obligatòri que hem de fer els estudiants de biologia de l'UPF. Cada dia ens ve un professor diferent i ens explica coses diferents. Pot semblar idíl·lic però a vegades es fa pesat. De fet la classe no anva d'això, i simplement ho va deixar anar com a idea.


Ens veiem!

COMANDA JA!

Doncs bé. Aquesta és la que em demanaré jo.
En Breu es fara una comanda a thinkgeek.
Aprofitant que el $ ara val molt poc i que en tenim ganes.
Qui si vulgui apuntar, pot contactar amb mi. Animeu-vos-hi!

Avui hem fet Relativitat, a Física.
Algunes fórmules interessants.
Jo sabia que la massa i el temps eren relatius, que depenen de la velocitat a la que anava a un cos el temps passa més ràpid o més lent, pesava més o menys, per un altre observador.
No sabia però que també passa amb la longitud.
De fet sí que ho sabia perquè hi havia, fins fa poc hi havia una animació super wapa al cosmocaixa, on es veia. Però no ho tenia assumit, diguessim.

Un dia entendré la relativitat, entendré els fotons...¡!


Com que el post es quedava curt, explicaré una anècdota sobre el nacionalisme basc.

Resulta que un dia estava un carlista, diguem-li Luis Arana, passejant tant tranquilet amb el seu cavall, amb una insignia de visca els furs.
I va voler fer l'atzar que es trobés amb un santanderino, que li digué:

Pues mira, eso es lo que no entiendo bien. Si los vizcaínos sois españoles y vuestra Patria es España, no sé cómo queréis gozar de unos fueros que los demás españoles no tienen y eludir obligaciones que a todos los españoles deben comprender por igual ante la Patria común. Gozando de los fueros no servís en el ejército español, ni contribuís con dinero al Tesoro de la Patria. No sois buenos españoles...

I el bon Arana, que tenia un bon raonament, i una bona lògica, va veure com de savi era el santanderino i va veure que ell no era un mal español, sinó que en realitat no era español.

És una mica el pas del carlisme al nacionalisme.

Després d'aquesta anèctoda ho va explicar al seu germà, Sabino, i els dos es van posar a estudiar euskera. Sabino fa fundar el PNV (després del PSOE el segon partit d'espanya) i es considerat el pare del nacionalisme vasc. Com veieu, es podria considerar al santanderino, com a fundador.


Thank you for watching!

BIOUPF

Haha, escolteu, que això no deixa de ser un blog personal.


El cas és que hi ha coses que et pregunta molta gent, perquè has començat la uni tard i perquè tens molt bons amics que s'interessen per tu, que et llegeixen el blog i que et deixen comments i etc.

Bé, avui he començat la uni. haha.

He començat a les 10 menys vint, hem fet unes presentacions a càrrec del dega, una pauseta, unes presentacions a càrrec de vicerector de docència sobre l'abp.

Molt interessants. Haha.

Després classes de física a càrrec d'un física, que per cert, ens ha explicat la conegudíssima història/anècdota de Rutherford i Bhor.

I ens ha posat treballs de coses curioses però inútils, tipus:
Per què bufem per escalfar-nos les mans i també bufem per refredar la sopa?
Per què les rodes a vegades sembla que girin en direcció contrària?
Un paracaigudista té un MRU o MRUA?
Per què la roba mullada és més fosca?
Per què quan un cotxe passa sobre fulles seques les fulles seques segueixen al cotxe?
Per què a la dutxa s'enganxa a nosaltres la cortina?
Per què s'entelen els vidres?
etc...
Jo estic en un grup que hem de resoldre la segona. haha! ja us explciaré.
Hem començat la teòria fent univers, i ens ha explicat la sopa de quarks, etc..

Després hem fet zoologia, també interessant... ... ...(és broma)

Enfi, que sembla que el campus global (un espai web pels estudiants UPF) està molt bé, amb tota la informació apunts i tal.
No sé si totes les classes seran amb powerpoint.

Enfi, a destacar del metòde docent...:
Fem uns ABP (em sembla que són aquestes les sigles) que són uns problemes que hem de resoldre en grups, però sense ajuda del profe, i que valen el 10% de la nota de totes les assignatures del trimestre.
Sí, anem per trimestres. i Som 73, em sembla.
Està bé perquè les classes són de 50 minuts i canviem horari cada setmana, diuen que no farem més de 5 lliçons al dia, perquè així poguem tenir quatre hores d'estudia a casa.
La biblioteca és molt petita. Crec que asseguts hi ha lloc per 30 persones, no més.
mhmhm....farem examens que valen el 60% de la nota, les practiques el 30% i com he dit, els problemes que hem de resoldre els alumnes sols i en grups, abp, un 10%.
Dintre dels examens un 60% és un examen d'opció múltiple o en argot, tipus test.
I dintre de la pràctica també ens examinem.
Fem 10 setmanes de tot això, després una setmana i 2 dies d'estudi, i tres dies d'examens.
Va bé perquè al ser trimestral quan fem les vacances no hem d'estar pensant en els examens de gener, ja els hem fet.
No sé, us he explicat tot el que ens han explicat avui tal i com ara m'ha anat venint al cap, em sap greu si he dit coses que no volieu saber.
Sou lliures de fer les preguntes que volgueu.
No sé què més dir.
Adéu!

Varietat

Haha, és una historieta.
Resulta que a mi m'agrada la varietat.
Resulta que m'agrada l'amanida, perquè és molt variada.

I quan em faig la meva amanida tallo tots els ingredients ben petitons, perquè com que m'agrada la varietat, així a cada cullarada (menjo l'amanida amb cullera) puc asaborejar tota la varietat de gustos. Anomenem a aquesta amanida, amanida 1.

I així sóc superfeliç, menjant la meva amanida plena de gustos i podent-los tastar tots ells a cada cullarada.

Però resulta que un dia reflexiono i m'adono que sóc una víctima de la monotonia. Que sempre que menjo amanida cada cullarada té el mateix gust.

I decideixo que els ingredients que preparo per l'amanida els he de tallar més grans, perquè així cada cullarada tindrá un gust diferent, cada cullarada serà variada. A mi m'agrada la varietat! I anomenem aquesta segona amanida, amanida 2.

Però no m'agrada de convencer, perquè tot i que cada cullarada té un gust diferent a l'anterior degut a que hi predomina un gust a un cert ingredient, no noto la varietat en una sola cullarada.

I em dic, escolta, i si fas mitja amanida 1 i mitja amanida 2, i vas fent una cullarada d'una una de l'altra?
Seria molt variat!

Però ràpidament m'adono que menjar sempre les dues amanides és molt monòton.

I és aleshores que m'adono que el que he de fer, per variar, és un dia menjar amanida 1, l'altre amanida 2 i l'altre, mitja amanida 1 i mitja amanida 2.


El cas és que és aleshores que m'adono que això d'estar sempre canviant és molt monòton, a mi m'agrada la varietat, i això de sempre haver d'estar variant m'aburreix.

Així que per poder variar, decideixo que alguns dies m'agradarà la varietat i altres no.


Us agrada la varietat, a vosaltres?

ODI PROFUND

Vagin a l'infern, totes les maleides webs que només obrir-les et comencen a martiritzar amb la seva musiqueta! Que ja tenim una edat, carall. La web no es va inventar abans d'ahir, com a mínim podrien posar (com algunes tenen i les felicito) un control on puguis apretar stop!

En fi, que volia escriure això per la diada i no ho vaig acabar. Però farem veure que encara és avui, 11 de setembre de 2007.
Uaaaaaau!, ¡Us estic proposant un viatge temporal!

La cosa és que m'ha fet gràcia, veure ja des de dissabte tot de senyeres i esteladetes penjades als balcons, i me dic, diastre, el catalanisme està en auge! I resulta que no, (o sí) però el cas és que hi ha uns quants afortunats que han fet pont, i és clar, la bandera havia d'estar penjada tot avui, i és clar que si ets de pont no tornes per penjar-la, i la deixes penjada al balcó perquè tots els que t'envolten, sapiguen que fas PONT. PONT! 4 dies de festaaaaaaaaaaah!

El cas és que realment el dia d'avui no ha tingut res d'especial, fora de ser la primera diada amb montilla de president, que els del PP tornen a fer l'ofrena etc.

I per fer país, que és el que sembla que s'ha de fer avui, criticaré fins a la mort a l'escriptor Miquel de Palol que escriu al diari avui.
Teniu aquí el seu detestable article.

Als tres primers articles es dedica a dir que ara l'indepententisme ja ha deixat de ser un ideal romàntic (del romanticisme) criticat per estúpid des dels cercles intelectuals i que ara és un factor determinant en la caiguda de les grans potències autoritàries (fent referència als països de l'est independitzats de l'URSS) i que per tant és una eina del liberalisme.

Després diu:
Mai un territori pobre s'ha volgut separar d'un conjunt de mitjana de benestar superior, perquè això va en detriment de les seves possibilitats de progrés, per escasses que siguin, encara que només sigui a títol dels individus, que tenen oportunitat de desplaçar-se sense fronteres.

Doncs és fals perquè una nació té el dret de decidir per a ella mateixa tant si és més rica com si és més pobra, i els que senten la nació com a seva de debò demanaran el seu reconeixement tant en la riquesa com en la pobresa.

I Continua dient:
Que se sàpiga, a Extremadura o a Múrcia no hi ha hagut mai moviments independentistes.
Si hi ha una cosa que detesti són els articles mal informats! Què vol dir, "que se sàpiga"¿!, en tot cas, serà "que tu sàpigues"! I en quasevol cas t'equivocaràs, perquè precisament Múrcia i també Extremadura van ser exponents del moviment cantonalista durant la primera República. Exposant la teva ignorància d'una manera tant evident es fa el rídicul, sisplau!

Però no en té prou i continua dient:
[no hi ha hagut moviments indepentistes a Extremadura o Múrcia] però no perquè els extremenys i els murcians -ciutadans que per cert tenen tots els meus respectes- sentin menys amor que d'altres per la seva patria chica, tal com en diuen a partir de l'Ebre, ni perquè l'extremadurisme i el murcianisme siguin en termes iconogràfics col·lectius menys potent que el basquisme, el galleguisme i el catalanisme, sinó perquè a efectes de distribució de riquesa hi tenen més a perdre que a guanyar.

Si vols acabar amb el nacionalisme, identifica'l amb una causa econòmica.

Aquesta és l'arma dels estats que reprimeixen una nació i és al parany on ha caigut el nostre estimat articulista. El que sí que és cert és que els Estats són més reaccionaris amb les nacions riques, i que segurament si Catalunya fos pobre no obtendria tants impediments des de l'estat, però s'ha de deixar clar que la força amb la qual es demanaria des d'aquí el reconeixement nacional seria la mateixa. Excepte per l'escriptor en qüestió i quatre seguidors fanàtics.
Realment s'ha de ser ben cec per identificar el nacionalisme català amb l'economia.
Una cosa més: qualsevol persona que necessiti fer l'aclaració que està en el seu text que he marcat amb negreta, té un greu problema.

Però amb això no en té prou, i el seu desvariejament continua dient que ara ja no se sap si a Catalunya si viu  pitjor o millor que a Extremadura o Cantàbria i que en qualsevol cas la situació canviarà, Catalunya passarà a formar part de les comunitats riques i rebrà més del que doni.

I amb tot aquest patètic argument arriba a l'estupida conclusió:
ÉS PER AIXÒ QUE, SI CATALUNYA HA DE SER INDEPENDENT, ha de ser-ho ara, no el 2014 o en qualsevol altra data idealitzadament llunyana. Perquè, si s'espera més, no tindrà sentit exigir-la, perquè aleshores Madrid la concedirà, de la mateixa manera que fa cinquanta anys l'hauria concedit a Las Urdes si Las Urdes l'haguessin demanat. Si es tarda gaire més ja no tindrà sentit, perquè Catalunya ja serà molt més pobra que Extremadura, que Múrcia, que la Rioja, que Cantàbria i que les dues Castelles i la Manxa i Lleó -ja quasi ho és més, i ja ho és molt més que Madrid, que Euskadi, Mallorca i València-, i aleshores valdrà més continuar lligats a Espanya per viure una temporadeta, per refer-se si més no, a costa dels fons de compensació interterritorial.
Insiteixo i conloc jo també que el reconeixement de qualsevol nació de debò és aliè a la situació econòmica i que sempre tindrà sentit exigir-lo. Diguin el que diguin uns suposats intel·lectuals catalanistes de barretina de pa sucat amb oli.

Visca Catalunya!


p.d el diari avui... té cada articulista que fa por...
(click per ampliar) Aquí per veure el pdf en context.

El revés me va al veeres

Resulta que jo cada cop que llegeixo el que he escrit al blog, abans de publicar, amb la meva modestia característica, penso, renoi, què interessant tot això que dius, quantes coses que deuen aprendre els teus lectors, estimats.

I resulta que ara em diuen que sóc graciós. És per riure.

I és que penso que el que pensem nosaltres i la realitat, realment, no tenen res a veure.

Vaja, quina paradoxa!

El cas és que m'he dit, Josep, t'has d'adaptar  a la demanda, si et demanen humor, dóna humor!

I resulta que res, jo vinga a trencar-me el cap per fer-vos riure, i res.
I ja passa que les coses quan les busques mai les trobes. I quan les trobes mai les busques.
O era al revés?  ¡¿?!

En qualsevol cas us deixo aquí un extret de malaprensa, que ve des delablog esportiu libretadevangaal.
Resulta que el diari sport ha modificat una foto per poder posar a la protada els pressumptes 4 fantàstics. Jo després, he fet també de les meves. (feu click per ampliar)

Deia que la primera és del diari AS, la segona portada de l'sport, i l'última alguna modificació d'algun sonat antieto'o (jo'o).

p.d fixeu-vos que els d'sport (que són del barça) no només treuen a l'oleguer sinó que "arreglen" la foto, com si d'aprimar la cintura d'una model tractessssssim!

Fins aviat!

Física?!

Haha, m'he adonat que porto no sé quants dies parlant de Biologia. Quin aburriment!

El cas és que hi ha gent que sap anar amb bici.
Hi ha gent que sap anar amb una sola mà.
Hi ha gent que va sense mans.

Si heu anat al museu de la ciència o bé heu tingut algun cop un giroscopi a la mà sabeu que quan una cosa està girant costa moure-la.
Per exemple si el disc que conté està girant amb un angle de 90º respecte el terra (és a dir, verticalment) i nosaltres volem que ho faci horitzontalment haurem de fer força.

Això és perquè el cos vol conservar el seu moment angular, i nosaltres volem que variï.
És equivalent a quan fem força per canviar la velocitat d'un cos (empenyer un cotxe, aturar una pilota) ja que el que el cos vol fer aleshores és conservar el seu moment lineal i nosaltres volem que el variï.

Culturalment tenim assumit que per variar la velocitat d'un cos haguem de fer força, però no tant que passi el mateix amb el moment angular. Si bé, és tant o més quotidià.

Per exemple, les baldufes, quan giren, no cauen perquè volen conservar la seva quantitat de moment angular, i tot i que la força gravitatòria la vol fer caure, mentres no perdi la seva velocitat angular per fregament no caurà. Com si quan tenim el giroscòpi fem força però no prou com per canviar l'angle, o com si empenyem un armari però no prou com per moure'l.
De fet les baldufes cauen abans de deixar de girar completament, cauen quan han perdut prou moment angular com perquè la força de la gravetat sigui suficient com per tombar-les.

Si la Terra fos més pesada (més massiva) aleshores les baldufes caurien abans.
Si la Terra fos molt menys massiva, amb fer-la girar simplement amb la mà, la baldufa aguantaria molt més temps.


I el mateix passa amb les bicicletes. Quan una bicileta està quieta és impossible molt difícil mantenir l'equilibri (fins i tot amb mans), ja que la gravetat l'atrau a terra i no troba cap oposició.
Però a mesura que guanyem velocitat (i les rodes moment angular) podem anar tranquilament sense caure, ja que la gravetat continua actuant igual que abans, però el sistema bicicleta ciclista té un moment angular que vol conservar.
Si encara anem més ràpids podem deixar anar les mans perquè les rodes tindran molt més moment angular i la gravetat encara estarà més lluny de fer-nos caure.
De fet, si anem prou ràpid podem declinar una mica de pes cap a un costat i ja veurem com la bicicleta no nota res, perquè fins i tot la força que nosaltres fem al no repartir bé al pes no és suficient per variar el moment angular de les rodes.

Sempre correu amb moderació, i poseu-vos el casc. La física us ho agrairà.


Malauradament no puc parar de parlar-ne:
El nostre cos a primera vista (i sobretot si s'és una barreja d'idealista optimista naturista) és perfecte. Sembla com si hagués estat dissenyat a la perfecció. Es podria comparar a un edifici preconcebut amb la major diligència i dut a terme amb l'exactitut més absoluta, seria un edifici altiu, robust, bell, amb unes bases sòlides, una arquitecura sòbria, una resistència de ferro, indebilitable, semi-etern.

Res més lluny de la realitat. Un anàlisi rigurós mostrarà tot el contràri. Dolgui a qui dolgui.
El nostre cos, lluny de ser l'edifici dels somnis és el resultat d'acumulacions d'errors que sense ésser desitjats s'han anat acumulant.
Així doncs partíem d'una base feble, sense fonaments, i a partir d'allà vam anar-nos construint, lentament, sense rumb fix, caient i reconstruint, apedaçant cada dos per tres, apuntalant sistemàticament per tirar qui sap cap a on. Hem estat som i serem la
joguina de les inclemències.

Però hi ha gent que no ho veu.
(Poso l'enllaç al video perquè a vegades no es poden veure des d'aquí)
I aquí hi ha un exemplar.


I aquí la magífica resposta.

Realment, és per riure.



#10#
Concurs:
Molt fàcil:

~20~

Let's go!
Steve walks warily down the street,
With the brim pulled way down low
Aint no sound but the sound of his feet,
Machine guns ready to go
Are you ready, are you ready for this
Are you hanging on the edge of your seat
Out of the doorway the bullets rip
To the sound of the beat

XXXXXXX XXX XXXXX XXX XXXX
XXXXXXX XXX XXXXX XXX XXXX
And another one gone, and another one gone
AXXXXXXX XXX XXXXX XXX XXXX
Hey, Im gonna get you too
XXXXXXX XXX XXXXX XXX XXXX

Be yourself and coke and mentos and..

Bona nit!

M'agrada el joc de paraules de Be yourself (sigues tu mateix) i Be your cells (sigues les teves cèl·lues).

Però avui toca coke and mentos, cocacola i mentos.

Vaja, ja veig que me n'aniré per mil i un temes abans de penjar els videos...sí, videos!
El cas és que el gustos són molt interessants.
El café i la cocacola tenen molta cafeína que és amarga i l'amarg és desagradable al gust perquè és el gust del cianur.
Les atmelles amargues (qui més ni menys tothom n'ha menjat alguna) tenen gust desagradable i amarg perquè tenen cianur (molt poc concentrat).

Per això, l'evolució ha fet que ens resultés desagradable el seu gust, ja que als que no els desagradava el seu gust ingerien cianur amb més facilitat i morien abans (em sembla que cal1 g de cianur per 10kg de massa corporal per morir).
Per tant l'evolució ha afavorit que la majoria de la població li resulti molt desagradable l'amarg, ja sigui perquè els que es llepaven els bigotis amb les ametlles amargues eren incapaços de trobar una parella per copular o perquè morien d'empatx.(si estàs llegint això i t'agraden les ametlles amargues..mhmm..millor deixa de llegir el blog).

És curiós també que hi hagi una població de la zona subsahariana que no senti repugnància per l'amarg. En aquesta zona la selecció natural ha afavorit els que no sentien un rebuig total per l'amarg perquè petites dosis de cianur ajuden a combatre el paludisme (o malària).

A veure, el cas és que és per això que la cocacola té molt sucre i que la gent normal, normalment, es posa sucre al café.(si no et poses sucre al café deixa de llegir el blog...)

Tot això bé perquè no sé què té la cocacola light per bloquejar el gust amarg.
I em fa gràcia que la cocacola es digui light, aquí, i tots ens creiem superguais per saber dir lait i no lijht. I resulta que ells n'hii diuen Diet Coke, és a dir, Cocacola de dieta.


Ara sí ja us deixo amb els millors videos de coke and mentos que he vist per la xarxa, gaudiu-los.
(Si teniu algun problema per veure'ls clickeu al link i veieu-los desde Youtube.)
Quan ets un inexpert, i ho fas per primera vegada i amb una ampolla de mig litre.


Quan li vas pillant el truco.


Quan ja passes al nivell de rocket (la cançó molt bona):


Quan vols experimentar amb coses noves:


Quan amb nous ingredients consegueixes potència màxima:


Quan et fas el graciós:


Quan ets un super master i necessites veure fins on pots arribar:


Quan et consagres:


Buff, avui dec haver perdut no sé quants lectors.
Als altres, continueu posant sucre al café, mentos a la cocacola lijht, escupint les ametlles amargues i llegint el blog!
Ens veiem!
(Avui no hi ha concurs...)

Per cert, ignoreu el primer comentari que he deixat, he actualitzat i ara ja està a l'entrada.

Sexo Obeso!

Prímicia!
Avui volia explicar un acudit, que em feia gràcia fa molt temps i que vaig tornar a veure fa poc.
Però això que explicaré ara no és per riure i és absolutament verídic.

A veure, ebrhmm, hmm (agafo to solemne (negretes, per entendre'ns)):

Una persona ha entrat a aquest blog desde google buscant sexo obeso.

Això mereix una explicació:
El cas és que gràcies a un programa de google que es diu google analytics puc saber algunes coses sobre el blog. Resulta que el programa em diu que una persona, obesa o no (el programa no detalla tant) va buscar a google sexo obeso i (ignoro absolutament com) va anar a parar aquí.

Assumeixo plenament la meva responsabilitat i prometo que no tornaré a posar mai més cap més foto de la Pepi, la Pepa la Montse i la Juani en bikini! (si no sabeu de què parlo podeu llegir el comentari del dia 27, Désolé)

El cas és que m'he preocupat bastant.
I m'he dit, caram, vés que encara no surti el blog el primer de la llista quan busques sexo obeso a google. Però no, he arribat a les 6 pàgines i ni rastre del blog.
El cas és que google troba 191.000 resultats (81 pàgines), o sigui que si algú es vol dedicar a buscar, pàgina per pàgina i averiguar en quina posició sortim, endavant, té tot el suport del món.
Actualització: La Pau ho va buscar hi sortiem a la pàgina 11! Sí senyor!

Encara em dura l'estat de shock! Pensar que les pobres figures de la Montse, Juani Pepa i Pepi poden haver estat víctimes de la mirada depravada i luxuriosa d'algun luxuriós depravat m'aterroritza.

Però el que més em preocupa és trobar-me d'aquí uns dies persones que han entrat buscant a google "sexo con elefantes homosexuales". (si no sabeu de que parlo llegiu aquí)
Aleshores sí que tanco el blog, abans que ho facin els de l'oficina de protecció a l'animal.
He d'admetre que també ho he buscat una mica, posant aquí elefants ensenyant-ho tot, dient les mil i una virtuts dels seus atributs i arribant a comparar-los amb un tanc! Realment sort que no vaig entrar en gaires detalls sobre la trompa.


Enfi, que l'acudit és:

-Que se pone superman antes de salir de fiesta?





-Su perfume.



hahaha!



#9#
Tema concurs:
A veure, a l'enquesta hi ha hagut quatre vots, un vot guanyador, un depen i un no.
Ah, i el vot d'un graciós estúpid que no s'ha pogut estar de dir que les cançons no eren prou bones. (Que he de confessar que he estat jo...)

Primera cançoneta, ja que he estat acusat (justament) d'antic, una cançoneta molt moderna (i això no vol dir que estigui ple de ties semidespullades movent el cul) d'una parent de la familia més coneguda d'amèrica (o no).
Un cop més, si treieu les x teniu el títol.

~18~
XXXXX XXXXX XXX XXXX XXX XXXXXXX
And that's just what they'll do
One of these days these boots are gonna walk all over you.

La segona, moooolt més hot que la de dalt:
~19~
Ha-ha! Well now, we call this the act of mating
But, there are several other very important differences between human beings and animals that you should know about...

[...]

You and me baby ain't nothing but mammals
So let's do it like they do on the Discovery channel.


I n'anava a posar una dels Beatles però perquè no em digueu antic, us foteu i a esperar! :)

Rànking, com sempre, provisional:
1600 Halfang
1100 Núria
700 Unai
600 Pau
300 Bernat
200 Paula
100 Fran


Per cert, i deixant el tema concurs i parlant de mamífers, com fa la segona cançó, un poema del Gran Lizano:

Yo veo mamíferos.
Mamíferos con nombres extrañísimos.
Han olvidado que son mamíferos
y se creen obispos, fontaneros,
lecheros, diputados. ¿Diputados?
Yo veo mamíferos.

Policías, médicos, conserjes,
profesores, sastres, cantoautores.
¿Cantoautores?
Yo veo mamíferos…

Alcaldes, camareros, oficinistas, aparejadores
¡Aparejadores!
¡Cómo puede creerse aparejador un mamífero!
Miembros, sí, miembros, se creen miembros
del comité central, del colegio oficial de médicos…
académicos, reyes, coroneles.
Yo veo mamíferos.

Actrices, putas, asistentas, secretarias,
directoras, lesbianas, puericultoras…
La verdad, yo veo mamíferos.
Nadie ve mamíferos,
nadie, al parecer, recuerda que es mamífero.
¿Seré yo el último mamífero?
Demócratas, comunistas, ajedrecistas,
periodistas, soldados, campesinos.
Yo veo mamíferos.

Marqueses, ejecutivos, socios,
italianos, ingleses, catalanes.
¿Catalanes?
Yo veo mamíferos.

Cristianos, musulmanes, coptos,
inspectores, técnicos, benedictinos,
empresarios, cajeros, cosmonautas…
Yo veo mamíferos.




En podeu trobar més a http://lizania.info/


Com podeu comprendre no penjo cap foto del lizano, que encara passarà l'impensable.
Tardaré en pujar fotos, tardaré.


Fins aviat!

Un altre dia d'agost..

Una cosa molt interessant és per què la vida té un límit.
Com sempre, la resposta la té la Bíblia.
És broma, bé, no és broma, però ho deia de broma.

Volia dir la Biologia.

El cas és que els organismes pluricelulars està bé que es morin perquè un cop s'han reproduit deixin pas als nous exemplars que entre d'altres coses, han patit (o gaudit) la selecció natural que els ha fet "millors".

La pregunta que ve ipso facto és: ¿Com és, aleshores, que no ens morim ipso facto després de deixar de ser fèrtils?!

Ipso facto paro de fer brometes.

La pregunta és, de facto, molt bona. Tant bona com la resposta:
Doncs no ens morin immediatament perquè em de cuidar les nostres precioses cries.

I la clau és que de fet, el temps que vivim després de ser relativament fèrtils (sensu stricto el homes mai deixem de ser-ho, somos muy machos) està relacionat amb quant temps necessitem per cuidar les nostres cries.

Així doncs els mosquits, que poca cosa tenen al cap, poden morir tranquilament després de pondre els ous que les seves cries no correran cap perill més que si ells continuessin vius. I per això moren. I per això no morim (tant d'hora).


L'evolució és molt interessant. I Una mica dolenta.
Si no digueu-li a El Koala, que al pobre, la selecció natural ha fet tonto, amb un sistema immunitari precari i un cervell petit per tal de poder estalviar energia i poder assegurar una millor continuitat de l'espècie.



M'hauré de controlar les bromes o acabaré malament. Però m'ha fet enrabiar trobar-me a l'article de la wikipedia del Phascolarctos cinereus, un cartell que digués: Para el músico español, véase El Koala.


#8#
Tema concurs, avui sí, molt fàcil. En la primera simplement trobeu les X per reducció, igualació o substitució i tindreu el títol. La segona més fàcil encara.
La tercera pels que busquen reptes forts.



~15~
There she stood in the doorway; I heard the mission bell
And I was thinking to myself, ’this could be heaven or this could be hell’
Then she lit up a candle and she showed me the way
There were voices down the corridor,
I thought I heard them say...

Welcome to the XXXXX XXXXXXXXXX
Such a lovely place
Such a lovely place
Such a lovely face
Plenty of room at the XXXXX XXXXXXXXXX
Any time of year
Any time of year
You can find it here


Segona:
~16~
We don't need no education.
We don't need no thought control.
No dark sarcasm in the classroom.
Teacher leave the kids alone.


La tercera no té lletra, és instrumental, espero que l'encerteu tots, a veure si la coneixeu:
~17~
[Instrumental]





A la pròxima entrada penjo el rànking, per cert, participeu a l'enquesta!

¡ELEFANTS!

Visca els elefants!
És curiós, busco l'article de la wikipedia anglesa de l'elefant, i m'he trobat amb això:

Evidenment, a part d'un bon ensurt, m'he endut una sorpresa.
Una cosa és un Elefant i l'altre, un Elephant. Què tonto!
L'Elefant verd d'aquí dalt és un dels dos únics exemplears que es guarden d'un vehícle antitancs de la Wehrmacht, utilitzat durant la segona guerra mundial.
Un exemplar el tenen els EE.UU al seu United States Army Ordnance Museum i no es pot visitar, mentre que l'altre, que òbviament és el de la foto, el van capturar els russos i es pot visitar al Kubinka Tank Museum que és a les afores de Moscou.
Per cert, el xassís (chasis) d'aquest trasto el va dissenyar un tal Porsche, que potser us soni.

Tornant al tema de l'Elephant. Resulta que hi ha 3 espècies, ja que el que fins fa poc es creia que eren dues poblacions d'elefants separats, s'ha demostrat amb anàlisi d'ADN que són dues espècies diferents.
Les tres espècies a saber són:
Elefant africà de bosc. Loxodonta cyclotis
Elefant africà d'arbust. Loxodonta africana
Elefant asiàtic o indi. Elephas maximus

Alguns científics consideren, però, que el Loxodonta cyclotis és simplement una subespècie del Loxodonta africana. I el mapa d'aquí sota és de la distribució de tots els Elefants africans.

M'encanten aquests mapes.

Es creu, de fet, que del gènere africà encara hi havia recentment una altra espècie (Loxodonta adaurora)  que és la que es creu que va utilitzar el gran Anníbal. No és d'estranyar per tant, que estiguin extingits.

El cas és que fenotípicament (és a dir, a l'hora de distingir les característiques que no són genotípiques (és a dir dels gens), és a dir, per dir-ho amb poc rigor, les que es poden observar a simple vista) els elefants es poden diferenciar en els dos grans grups, l'africà i l'asiàtic.

(Ho sento pels parentèsi però era per deixar-ho clar a tothom, és normal no entendre-ho a la primera, llegint-ho dues vegades quedarà clar, segur)

I aquí és on entra la imatge estrella d'aquesta entrada, extreta de l'examen de les PAU de Biologia de 2007 (pdf).

Realment increíble!
I aquestes, per veure l'interior i una petita comparació amb nosaltres, tretes de la wikipedia:

(Aquestes dues últimes imatges no guarden relació d'escala entre elles, ara bé, la imatge de l'esquelet elefant i humà si que està en proporció, de la mateixa manera que ho estan els dos elefants que surten junts a la mateixa de dalt, la imatge estrella)

Teniu idea de quins dos són l'asiàtic i quins dos són l'africà?
Si heu fet la selectivitat de bio i no, teniu un problema. Per la resta, el número 1 és l'africà,
el 2 l'asiàtic.
I de les imatges d'esquelet, el primer és l'africà i el segon l'asiàtic.
Una altre mapa dels que m'agraden, ara de l'asiàtic:



Curiositats:
Els elefants mascles practiquen sovint relacions eròtiques homosexuals.
Normalment un o dos joves amb un de gran. Ho fan amb afecte.
Es creu que la trompa servia (en el seu passat com a animal aquàtic) per respirar.
A la punta de la trompa tenen com una (els asiàtics) o dues (els africans) protuberància/es que serveixen "de dit".
Tenen els collons a l'esquena, són interiors i no tenen escrot. Ejaculen 1 litre. La còpula dura un minut.

Ara us deixo amb una imatge més maca:


I us deixo amb una preciosa cançó que no entra al concurs:
Elephants I like Elephants
Elephants I like Elephants
I like how they swing throught trees...


Concurs:
#7#
~14~
Please allow me to introduce myself,
I'm a man of wealth and taste
I've been around for long, long year,
stole many man's soul and faith
And I was 'round when Jesus Christ
had his moment of doubt and pain
Made damn sure that Pilate,
washed his hands and sealed his fate

Pleased to meet you, hope you guess my name
But what's puzzlin' you, is the nature of my game.

Avui només una perquè se m'acaba el repertori. A veure si tinc temps i algun dia d'aquests faig una nova recopilació.
Per cert, avui no penjo el rànking.

A year has passed since I wrote my note...

Bé, sense adonar-me'n ja ha passat un any que sóc blogger.
Felicitats!
Felicitats i moltes gràcies als que en algun moment us heu unit a aquest petit blog.

Una volta sencera al sol. És maco fer voltes al sol. Tan de bo en poguéssim fer infinites.
Vaja, que només us deixo amb un nou blog que he creat, que es diu dolORtografia. una síntesi de dolor i d'ortografia. Espero veure-us-hi. Haha.


El concurs ja no pot faltar:
#6#
Tres grans temes, el primer, el més llarg, l'he hagut de retallar amb una petita censura perquè sinó era evidentíssim. Això potser us serveixi de pista. No ho sé.
~11~
Where have all the good men gone
And where are all the gods?
Where's the street-wise Hercules
To fight the rising odds?
Isn't there a white knight upon a fiery steed?
Late at night I toss and I turn and I dream of what I need

//Censurat//
//Censurat//
He's gotta be strong
And he's gotta be fast
And he's gotta be fresh from the fight
//Censurat//
//Censurat//
He's gotta be sure
And it's gotta be soon
And he's gotta be larger than life

Segona, potent:
~12~
We are scanning the scene
in the city tonight
We are looking for you
to start up a fight
There is an evil feeling
in our brains
But it is nothing new
you know it drives us insane

Més calma per acabar:
~13~
Oh, Life is bigger,
It's bigger than you, and you are not me.
The lengths that I will go to,
The distance in your eyes,
Oh no, I've said too much,
I set it up

Per cert, rànking:
Halfang: 900
Unai i Núria: 700
Pau: 400
Paula: 200
Fran i Bernat: 100

No cal dir-ho, però la concursant recentment incorporada no gaudeix de cap benefici respecte els altres.

Teseu

Una paradoxa molt interessant, imprescindible, és la de Teseu.

Per mi és un ? a nivell biològic, és clar.

La història és que Teseu, rei d'Atenes i fill d'Egeu tenia un vaixell molt gran i molt maco.

Abans que res: Resulta que Minos, rei de Creta habia guanyat una guerra contra Atenes i com a càstig, els atenencs havien de pagar en forma de tribut, cada any, 7 joves i 7 donzelles que se s'entregaven al Minotaure.
Resulta que Teseu es va oferir per ser un dels 7 joves i es va embarcar, volia matar al Minotaure i acabar amb el tribut. El seu pare, el rei Egeu, li va dir que quan tornés, si tornava, canviés les veles negres per unes de blanques i això voldria dir que tornava viu.
Total, que Teseu se'n va a Creta, entra al Laberint on hi havia el Minotaure i gràcies a la filla del Rey Minos (i germana del Minotaure), Ariadna, que li dóna un cordill per trobar el camí de tornada, s'escapa del Laberint. Els dos s'enamoren i s'escapen amb els altres 13 atentecs/ques.
Resulta que pel camí Teseu ha d'abadonar l'Ariadna i això el preocupa molt. I s'oblida de canviar les veles de color, i el seu pare quan veu arribar els vaixells amb veles negres es pensa que el seu fill és mort i es llença al mar on mor ofegat. Quan Teseu arriba i se n'assebenta, en honor al seu pare, posa el nom d'Egeu al mar que banya grècia. Fi!

Tema contradicció: El cas és que el vaixell de Teseu (el de les veles negres) és una passada.
Però aquest vaixell, com la majoria, s'havia de reparar, i amb els anys es van anar canviant unes peces per aquí, unes per allà, fins que va arribar un moment, que era evident que ja no quedava cap peça del vaixell original de Teseu.
La pregunta és: ¿Encara que no hi quedi cap resta material delvaixell de Teseu, és el mateix vaixell o és un altre?
I si és un altre vaixell, en quin moment va deixar de ser el vaixell de Teseu? En la primera reparació? En la última? O en quina?

El mateix passa amb moltes altres coses.
Per exemple, si jo perdo una cama i me n'enganxen una, algú pensa que sóc menys Jo que abans?
I si les dues? I si els braços també? I si em transplanten: ronyons, cor, pulmons, fetge, intestins, etc?
Una mica és la pregunta de, què sóc jo?
Si poguessim eliminar una per una les cèlul·les del nostre cervell i les poguessim substituir per unes de noves, en quin moment deixariem de ser nosaltres?

Fixeu-vos que la majoria de problemes se solucionarien si sapiguessim aquesta resposta.
És una mica la paradoxa de Sorites, que diu, si tenim una pila de grans de sorra, quan deixarà de ser una pila si anem treient granet per granet?
És el problema de les coses molt continues.
Fixeu-vos que és estupid dir que una persona de 18 anys pot votar, i una de 17 anys i 364 dies no. Que si una de 18 anys mata a una de 17 anys i 364 dies es busca un gran problema, i que si una de 17 anys i 364 dies en mata una de 18 anys, no tant. És una mica això. Trobar el límit dels conceptes.

Anem pel concurs:
#5#
Tres cançons precioses avui també, una de calmadeta i una potent, molt faciletes i una de difícil per fer marcar la diferència.
~8~
We got fun 'n' games
We got everything you want
Honey we know the names
We are the people that can find
Whatever you may need
If you got the money honey
We got your disease

I:
~9~
All the leaves are brown
And the sky is grey


I la difícil:
~10~
Sometimes I feel I've got to
Run away I've got to
Get away
From the pain that you drive into the heart of me
The love we share
Seems to go nowhere
And I've lost my light
For I toss and turn I can't sleep at night




Sort!

Per cert, el més possible és que no s'acutalitzi el blog fins el 15 o així. Me'n vaig a Núria.

Ranking:
Halfang: 600
Pau(la) i Unai: 400
Paula: 200
Bernat i Fran: 100

Per fi tenim un capdavanter destacat, enhorabona!

CONTRADICCIÓ

És curiós.
Per ser totpoderós, no s'ha de poder fer tot.
S'ha de poder fer tot excepte contradir-se, la qual cosa ja és una mica contradictòria, en aparença.

A ningú (potser a mi una mica, en broma) li agrada contradir-se. Vaja, m'acabo de contradir. Haha.

El cas és que si ho pots fer tot, fins i tot conradir-te, et podràs contradir i no ho podràs fer tot.
Per exemple, una persona (Déu, mag..) que sigui totpoderós, podrà ser no-totpoderós, és a dir, no ser totpoderós?
Quina contradicció!!

En canvi si ho pots fer tot menys contradir-te ja ets una entiat superior.



Una cosa que em fa gràcia és de les Lleis de la Robòtica d'Asimov, que estan plenes de contradiccions.


Les lleis són les següents:

• Llei u: Un robot no pot fer mal a un ésser humà o, per inacció, permetre que un ésser humà prengui mal.
  

• Llei dos: Un robot ha d'obeir les ordres dels éssers humans, excepte si entren en conflicte amb la primera llei.
  

• Llei tres: Un robot ha de protegir la seva pròpia existència en la mesura que aquesta protecció no entri en conflicte amb la primera o la segona llei.

Les lleis aquestes estan molt bé. Però a vegades tenen problemes.
Per exemple, en un moment de la història, uns científics (físics) estan exposats a una quantitat de raigs gamma mínima a causa d'un experiment. Sense cap conseqüència nociva pel seu organisme. Però els robots superintel·ligents que treballen amb ells consideren que els raigs danyen els científics (i de fet, és així), i per tant, cada cop que aquests s'exposen als raigs per fer l'experiment, ells fan el possible per evitar que s'exposin als raigs. Complint la llei u. Malgrat que els científics els ordenin de restar quiets. Perquè la llei u és abans que la dos. Obvi.




Els científics, que necessiten fer l'experiment perquè és molt important, decideixen, al no poder prescindir de l'ajuda dels robots, modificar la llei u, traient-li el "o per inacció".

D'aquesta manera els científics poden continuar amb l'experiment, perquè tot i que els robots perceben que el cos humà s'està danyant, com que ells no són la causa d'aquest dany, no tenen l'obligació legítima de protegir-los.

Aleshores l'expermient es fa i molt bé.




Tema concurs:
#4#
Males o bones notícies, segons com es mirin. Un concursant ha estat eliminat per trampós.
Aneu amb compte. Per no fer-ne escarn no direm el seu nom, tot i que el podreu identificar perquè ja no surt més al rànking. Espero que aquest càstig exemplar serveixi d'advertència.

RANKING:
Halfang i Unai: 400
Pau(la): 300
Paula: 200
Bernat i Fran: 100

Cançons d'avui:
~6~
All I ever wanted
All I ever needed
Is here in my arms
Words are very unnecessary
They can only do harm

I:
~7~
Did I disappoint you?
Or leave a bad taste in your mouth?
You act like you never had love
And you want me to go without

DRUGS

Wau!
M'he dit quan he vist aquesta foto a la wikipedia.
Déu n'hi do el que ha fet la foto, eh. Com les gasta.
Enfi.
Us deixo un video de Polonia molt bo, que he vist  a moltes webs penjat i m'he dit (avui m'he dit moltes coses), posa'l al teu blog.

http://www.youtube.com/watch?v=vooWehz0iOk
Haha, de pas, he fet una visiteta a youtube dels videos de Polonia i he passat uns grans moments.


CONCURS:
#3#
Em veig obligat a concretar algunes coses:
NO ES POT BUSCAR LA LLETRA A GOOGLE.
Ara bé, si una lletra no la coneixeu, el que podeu fer és buscar-la per poder-la conèixer, i escoltar la cançó i estimar-la. Però si heu buscat la lletra, sisplau, no m'envieu el títol i l'autor.
Es tracta que el concurs mostri qui sap les cançons, i de poder conèixer noves cançons.
Un exemple.
No sé de quina cançó és la lletra:

A year has passed since I wrote my note
But I should have known this right from the start
Only hope can keep me together
Love can mend your life
But love can break your heart

Doncs em dic (haha), ei, no la sé, però vull saber-la. La busco a google, trobo el grup i el títol, The Darkness - Black Shuck i l'escolto a youtube, veig que m'agrada i voilà. Ara bé, com que no la sabia, no li envio un e-mail a l'Ulises dient les dades, simplement deixo un comment dient: Wow, no la coneixia, quina llàstima, el jugador x m'avançarà. Igualment estic content perquè l'he escoltat i m'ha agradat molt, gran cançó.

Aclarit tot això, continuem amb el concurs: Tot segueix molt igualat, amb l'incorporació de nous participants, tot i que jo mantinc encara el primer lloc i augmento la distància amb els segons classificats. Les coses van així, de moment:

Ulises: 203
Halfang, Unai, Pau(la), Paula: 200
Bernat i Francesc: 100



I avui també tenim dues lletres a endevinar:
~4~
I'm a rolling thunder, a pouring rain
I'm comin' on like a hurricane
My lightning's flashing across the sky
You're only young but you're gonna die

I won't take no prisoners, won't spare no lives
Nobody's putting up a fight


I:
~5~
A year has passed since I wrote my note
But I should have known this right from the start
Only hope can keep me together
Love can mend your life
But love can break your heart




Les dues són top hits, la segona més tranquileta. Bona Sort!

Désolé

Vigileu!
Ja m'imagino. En Bernat diu (o deia) que les guerres del futur seran amb virus informàtics que tallaran el corrent elèctric i tal.
Doncs no, jo sempre he estat partidari de les armes biològiques.
Doncs resulta que tots estem (o estavem) equivocats.


La veritat és que no m'ho imagino. Però les adiministracions ja s'espavilaran per aprofitar aquesta troballa que avui publica la vanguardia. M'explico. Resulta que ser obès és contagiós.


No tinc ganes de resumir així que copio:

El riesgo de que una persona gane peso hasta el punto de llegar a la obesidad aumenta un 71% cuando tiene por lo menos un amigo (o amiga) del mismo sexo que también se vuelve obeso. Este porcentaje es superior al que se registra entre hermanas (67%) o entre hermanos varones (44%), y también al que se registra cuando es la pareja quien desarrolla obesidad (37%). En casos de amistades estrechas, el riesgo aumenta hasta en un 171%.
(El joc de paraules amb estrechas és impagable! A mi tot això em supera!)

Exemplificació (desagradable però necessària):

Aquí tenim la Montse, la Pepa, La Pili i la Pepi i no sé què dimonis és el que està censurat.


Encara no ho acabo de veure clar. Si tenir al voltant persones obeses augmenta el risc, això vol dir que hi ha un risc. M'agradaria saber quin és el meu risc inicial. Calcularé quants germans tinc obesos, familiars, amics, amics estrets, etc. Amb tot això sabré quin és el meu risc final. Tiraré  una moneda i estaré sentenciat!

Jo, sincerament, veig un efecte dominó irreversible. Tard o d'hora, ja siqui pels germans, amics, novies, amants o pares o fills, acabarem obesos. I la situació serà al revés, hi haurà alguns pocs habitants "normals" i aleshores l'efecte dominó donarà pas al pèndol, i les persones normals contagiaran la "normalitat" als seus coneguts amb els seus percentatges corresponents.

Per acabar:

Aunque los resultados confirman la idea de una epidemia de obesidad, los investigadores recalcan que esto no significa que haya que evitar tener amigos obesos. Y consideran erróneo culpar a las personas obesas del aumento de peso que puedan experimentar sus allegados. Según ha declarado James Fowler, coautor de la investigación de la Universidad de California en San Diego, a Associated Press, "hay una tonelada de investigaciones que indican que tener más amigos hace que una persona tenga mejor salud; lo último que uno querría es perder a cualquiera de sus amigos".

Ok, millor tenir amics obesos que no tenir-ne, això és clar. Però si no volem acabar sent obesos millor tenir-ne el mínim. Prou problemes tenen els obesos com perquè ara els seus amics lectors de la vanguardia, del blog, o estudiants de medicina, els hi facin el buit.
Hores d'ara la Pili, la Pepi i la Pepa lamenten haver conegut la Montse.

Tot plegat fa olor a resultats poc políticament correctes però s'intenta dissimular, prou bé penso jo.
hahaha.

Us recomano malaprensa: aquí




TEMA CONCURS:
#2#


Vaja, em sap greu, però ho he d'admetre. El concurs ha estat un fracàs. Dels grossos.
Dels milers de visitants que té aquesta web, de moment només han participat activament 6 persones. Compto: Halfang, Bernat, Lamotte, Pau(la), Unai i Ulises.

De moment el ranking va així:
Ulises 101
Halfang 100
Bernat 100
Paula 100

Més endavant, si trobo que s'escau ja faré unes gràfiques i tal.

Avui hi ha dos trossos de dues cançons diferents, i per tant, si els sabeu els dos, 200 punts.

Són els següents:
~2~
The colors of the rainbow are so pretty in the skies
Are also on the faces of people walking by
I see friends shaking hands saying
How do you do?
They´re really saying
I love you

I:
~3~
El mar és com un desert d´aigua,
no té camins ni té senyals;
el mar és un desert d´onades,
una lluita sorda i constant;
és el mar la nostra terra ferma on vivim arrelats en el temps!

Insisteixo que indiqueu quin és quin i penseu que el concurs encara està obert i que podeu respondre al text de l'entrada anterior, tot indicant a quin text feu referència.