Marató

No m'agrada que les coses no es diguin pel seu nom. Bé, a vegades sí. Però quan es parla de coses tant serioses NO. Sisplau.

El que dic és que la marató no pot abanderar-se de la causa de la solidaritat. I menys d'aquestes maneres.
En aquest tríptic es pot llegir (en majúscules): "si vols que l'Anna visqui, llegeix aquest tríptic."
 
I aquest fulletó, recentíssim, diu:


Em sembla a mi que és bastant clar que tots som solidaris. I que tots volem salvar l'Anna. Però no tots som solidàris a la mateixa escala. Per exemple, puc celebrar un gol jo sol. O puc celebrar-ho amb el que m'ha fet la passada (el defensa de l'equip contràri, haha). No en serio. Puc celebrar-ho amb el que m'ha fet la passada, seré solidàri, compartiré la meva joia amb ell. També puc celebrar-ho amb tot l'equip. Seré encara més solidàri, compartiré la felicitat amb tot l'equip, o encara més, amb tota l'afició. Instintivament (quasi), li dedicaré el gol a un company lesionat, perquè vull compartir la meva alegria, sobretot amb els que passen un mal moment.

Si estem a l'estació esperant un amic. I puja una dona amb uns pantalons vermells a un altre tren, i just abans que es tanquin les portes li cauen dos billets de 20€. Un dels amics, que porta uns calçotets blaus, i un home molt barbut ho veuen, i van a recollir-los. Pensen en tornar-los a la dona dels pantalos vermellos, però és impossible. Què hi farem, diuen. I 20 per tu, i 20 per mi. Després l'amic reparteix els diners entre els amics que erem allà esperant. Fins i tot amb l'amic que esperem. Anem a gastar-nos els diners en una gelateria, i veiem un nen escanyolit mirant-se els gelats amb uns ullets, segur que algú dels amics s'oferirà per no demanar-se el gelat tant car que sempre ha desitjat, i compra-se'n un més barat per poder fer-li un present al nen pobre. A la gelateria també hi ha l'home de la barba, que quan ho veu, diu, què carall, aquest nano el convido jo, i li compra el gelat més bo de tots, i li dona 5€ perquè vagi a la croissanteríssima d'en front, a comprar-se el croissantíssim amb més xocolata. El nen escanyolit i pobre dóna mil i una gràcies. L'universitari que treballa a mitja jornada a la gelateria, té un nas d'aquells que fan goig veure mocar, li explicarà a la seva companya, que avui li han donat una propinassa de 3€ i mig! La noia ja sap que d'aquí quatre dies tindrà penjades a les seves delicioses orelles les arrecadetes que van veure l'altre dia a la botiga del pare del noi dels calçotets blaus.

Això és sòlidaritat. És quotidià. Tots, qui més qui menys, ho som.


Ara bé.

Si quan cauen els bitllets, l'amic diu que els ha vist primer. Que se'ls queda ell. L'home barbut diu, si home, que ell ja els havia vist abans que caiguessin a terra, que de cap manera se'ls deixaria robar. Com que erem més amics que homes amb barba, l'amic del pare joier es queda els 40€. El Barbut amb un nas de pam. El noi sense barba és molt solidàri, i decideix després de molt estira i arronsa convidar a una llaminadura als amics. No us podeu queixar, quin amic que teniu! diu. El nen escanyolit és comentari enter els companys, pobre nen pobre, mai podrà menjar un gelat. I decideixen orgullosos de la seva conciència social, donar-li una llaminadura mig rosegada que l'amic, futur joier, ha deixat. El nen de la gelateria continua somniant que un dia menjarà un croissantissím, com el dels contes. Mentrestant l'home barbut renegant i maleïnt la joventut ensopega amb l'universitari, que pensant en les orelletes de la seva estimada, no mira per on va i llença el gelatíssim de meló, plàtan, mandarinq i cocu de mil boles, que sortia a servir a la terraseta. Espatllant el també pantaló vermell del marit de la dona del pantaló vermell (qui ho havia de dir) i espatllant també una propina, i guanyant qui sap quin esbronc.

Això no és solidaritat. I és un exemple.



Tot això no serveix de res. El que vull dir és que la solidaritat a petita escala és egoisme. Per què gastem 6 milions en investigació del dolor crònic, si cada dia moren 24 MIL persones de gana? Per salvar la gent que mor de gana no cal investigar!
És clar que la vida d'un nen d'Àfrica no val el mateix, que el de la iaia, o amiga de la iaia, que té artrosi. O dolor crònic. Jo quan algun dia per les circumstàncies que siguin, tardo en menjar, em fa mal la panxa. I no dura gaire perquè tinc nevera rebost supermercat, i pares. No sé que se sent amb el dolor crònic. Em sembla perfecte que s'investigui, sóc el primer en voler investigar, i en que s'hi inverteixi. Ara bé, que no m'enganyin. Serà el que volgueu, però solidaritat NO.

Les coses pel seu nom. Sisplau. Que no ens enganyin.
¿O SÍ?

Per cert, solidaritat també és, deixar un comentari. :)